UN ANTIC CEMENTERI
El porrat de Sant Doménec és sempre un esdeveniment. S’hi apleguen
veïns del poble, però també molts forasters. Té una gran
anomenada arreu de la comarca. No heu sentit mai dir allò de “Sant
Antoni està a Benissa; Sant Joan, a Mosquera; Sant Doménec, a Xaló
i Jesús Pobre, baix Montgó”? Segur que sí! Són, sens dubte, els
tres porrats més importants de la Marina. El de Xaló ha millorat
força d’ençà que van traslladar el cementeri de la partida de
l’Ermita a la de Benibrai.
Era un “camposanto” massa menut en relació al nombre d’habitants de Xaló (sobre uns tres mil). La faena de l’enterrador s’havia tornat ben dificultosa. Trobar lloc per als nous difunts era tota una aventura: si no s’hi posava una especial cura, podia produir-se l’execrable circumstància que l’acció de cavar un clot per a un cos servira també per al desenterrament d’un altre amb la carn encara intacta. I, com a remat i coronació d’incomoditats, si s’havia de soterrar algú el dia del porrat, la caixa la passaven per entre les parades del dolç i la roba. No hi havia cap altre accés.
Finalment, les constants protestes del veïns van tenir l’efecte desitjat: l’Ajuntament va decidir reubicar-lo. La gent se’n va alegrar, però hi havia qui deia –i amb molta raó!– que el van posar massa a prop del casc urbà. Xaló, amb la volada que havia pres l’elaboració de la pansa, anava creixent indeturable cap a l’est, i cada any s’acurçava la distància que el separava del cementeri. D’entrada, els cinc-cents metres exigits per la llei ja no s’havien respectat, i ara cada nova casa que es feia incrementava la proximitat d’aquest recinte a les parets del poble.
Era un “camposanto” massa menut en relació al nombre d’habitants de Xaló (sobre uns tres mil). La faena de l’enterrador s’havia tornat ben dificultosa. Trobar lloc per als nous difunts era tota una aventura: si no s’hi posava una especial cura, podia produir-se l’execrable circumstància que l’acció de cavar un clot per a un cos servira també per al desenterrament d’un altre amb la carn encara intacta. I, com a remat i coronació d’incomoditats, si s’havia de soterrar algú el dia del porrat, la caixa la passaven per entre les parades del dolç i la roba. No hi havia cap altre accés.
Finalment, les constants protestes del veïns van tenir l’efecte desitjat: l’Ajuntament va decidir reubicar-lo. La gent se’n va alegrar, però hi havia qui deia –i amb molta raó!– que el van posar massa a prop del casc urbà. Xaló, amb la volada que havia pres l’elaboració de la pansa, anava creixent indeturable cap a l’est, i cada any s’acurçava la distància que el separava del cementeri. D’entrada, els cinc-cents metres exigits per la llei ja no s’havien respectat, i ara cada nova casa que es feia incrementava la proximitat d’aquest recinte a les parets del poble.
Aquest
és un fragment de la novel·la Un esclat de llum (2017),
publicada per Edicions del Sud
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada