UN ESCLAT DE LLUM

El Doménec Montaner recordava perfectament que li havia sentit dir al seu oncle Gabriel –Gabriel Montaner i Barceló– que la regalia de la tenda va durar més que cap altra. I, per estrany que puga semblar, un ajuntament liberal fou el responsable del manteniment d’una situació totalment contrària a la seua ideologia. L’obligació d’anar a comprar a la tenda del senyor –com totes les altres del molí, el forn, la fleca, l’almàssera o la carnisseria– era una part consubstancial de l’economia de l’Antic Règim, però en l’època liberal no tenia cap justificació. Pertocava abolir-la. Cal recordar que l’obligació del bon vassall era la d’adquirir tot allò que necessitava a la tenda del senyor; però què s’esdevenia, si es donava el supòsit que en l’establiment en qüestió, no hi havia un determinat article? Tampoc no era una situació tan infreqüent. Aleshores, què podia fer el vassall per tal d’aconseguir-lo? En aquest cas, se li permetia que anara a comprar a la tenda d’un altre senyoriu....

Una de les primeres mesures que el poder acabat d’instal·lar va prendre fou la d’encunyar una nova moneda –pesseta li dirien– i sobre ella el ministre Figuerola opinava el següent: “La moneda de cada època ha servit per a marcar els diferents períodes de civilització d’un poble, i no existint a hores d’ara més poder que la nació ni cap altre origen d’autoritat que la voluntat nacional, de la nova moneda s’han d’esborrar les flors de lis dels Borbons i qualsevol altre signe o emblema que ens faça recordar un passat d’ingrata memòria”. La pesseta esdevenia un símbol de la revolució i els seus principis liberals, i prenia d’aquesta manera un valor representatiu molt semblant al que tindrien els balcons de la senyora Pepica en l’àmbit local. Aquest és un fragment de la novel·la  Un esclat de llum  (2017), publicada per Edicions del Sud.

Isabel II s’autodeclarava reina liberal, però només era una aparença. I per què? Una concepció patrimonial del poder és de tot punt incompatible amb l’ideari del liberalisme. I, per desgràcia, ella la professava. La tenia vigorosament arrelada al seu cor. Quantes coses es van dir de la reina en els mesos anteriors a la revolució! La major part eren crítiques com la que ve a continuació: ––La reina pensa que Espanya és la seua finca particular. Ha fet i ha desfet sense pres tar atenció a la voluntat del poble, i una tal conducta sempre té greus conseqüències. Si ara esclatara una revolució, no seria tan esbravada com la de 1854. La gent ha perdut la confiança en la monarquia ––va dir Jaume Giner i Servet. ––És que la reina n’ha fet de tots els colorets ––va contestar el seu nebot, Joan Giner i Martí. ––No puc contradir-te, perquè jo també crec ha sigut una volantinera. No sé com vam poder dipositar en ella tantes esperances. Aquest és un fragment de la novel·la  Un esclat de...

La gent de la comarca es preguntava: “Per què construeixen una església tan gran si el poble és menut?”. I els de Xaló contestaven: “Més val que sobre, que no que falte”. I ho deien amb total coneixement de causa: el 1522, amb la conversió forçosa dels mudèjars, l’antiga mesquita fou habilitada com a temple catòlic, però era tan petita que amb prou faenes acollia tots els veïns (160 persones); a mitjans del segle XVIII Xaló multiplica la seu població per set i ja es fa materi alment impossible encabir tanta gent dins el recinte sagrat. Un tal estat de coses serà constant motiu de preocupació per a tots els rectors que regenten la parròquia en els darrers quaranta anys de la referida centúria. Per això, només amb aquests antecedents històrics es pot interpretar correctament la resposta que donaven els xaloners quan els preguntaven per la grandària de l’església. Aquest és un fragment de la novel·la Un esclat de llum (2017), publicada per Edicions del Sud

El porrat de Sant Doménec és sempre un esdeveniment. S’hi apleguen veïns del poble, però també molts forasters. Té una gran anomenada arreu de la comarca. No heu sentit mai dir allò de “Sant Antoni està a Benissa; Sant Joan, a Mosquera; Sant Doménec, a Xaló i Jesús Pobre, baix Montgó”? Segur que sí! Són, sens dubte, els tres porrats més importants de la Marina. El de Xaló ha millorat força d’ençà que van traslladar el cementeri de la partida de l’Ermita a la de Benibrai. Era un “camposanto” massa menut en relació al nombre d’habitants de Xaló (sobre uns tres mil). La faena de l’enterrador s’havia tornat ben dificultosa. Trobar lloc per als nous difunts era tota una aventura: si no s’hi posava una especial cura, podia produir-se l’execrable circumstància que l’acció de cavar un clot per a un cos servira també per al desenterrament d’un altre amb la carn encara intacta. I, com a remat i coronació d’incomoditats, si s’havia de soterrar algú el dia del porrat, la caixa la passaven per...

Una de les basses més conegudes i fotografiades de Xaló és, sens dubte, la del Xopena. Sobre ella, a l'internet podeu trobar un grapat de boniques imatges. Els seus arcs li donen un aspecte singular, que sempre captiva l'atenció dels visitants. Però, qui la va manar construir? Aquesta pregunta apareix contestada en la meua novel·la “Un esclat de llum”, publicada per Edicions del Sud.

Un esclat de llum és una novel·la sobre un període de molta efervescència política. Està basada en uns fets que tenen un fonament històric. El 1868, l'any en què la reina Isabel II va ser derrocada, representa una data clau en la crònica del segle XIX. És un temps nou que avança confiant en el progrés. L'elaboració de la pansa és aleshores el motor de l'economia de la Marina Alta. La rivalitat entre dues famílies benestants de Xaló, els Montaner i els Llopis, constitueix l’eix central de la narració. Els Giner, els propietaris dels quatre molins de Xaló, donen suport als primers i els Durà, una nissaga de preclars juristes, fan costat als segons. Cap dels bàndols vol renunciar a formar part del govern municipal, perquè com diu un dels personatges de la novel·la: "E lls i nosaltres desitgem prosperar i ningú no pot fer-ho si no té el poder o es troba arrecerat per la seua ombra". La lectura d'aquesta obra us transportarà a una època pretèrita plena de contradi...