EL NAIXEMENT DE LA PESSETA


Una de les primeres mesures que el poder acabat d’instal·lar va prendre fou la d’encunyar una nova moneda –pesseta li dirien– i sobre ella el ministre Figuerola opinava el següent: “La moneda de cada època ha servit per a marcar els diferents períodes de civilització d’un poble, i no existint a hores d’ara més poder que la nació ni cap altre origen d’autoritat que la voluntat nacional, de la nova moneda s’han d’esborrar les flors de lis dels Borbons i qualsevol altre signe o emblema que ens faça recordar un passat d’ingrata memòria”. La pesseta esdevenia un símbol de la revolució i els seus principis liberals, i prenia d’aquesta manera un valor representatiu molt semblant al que tindrien els balcons de la senyora Pepica en l’àmbit local.

Aquest és un fragment de la novel·la Un esclat de llum (2017), publicada per Edicions del Sud.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

UNA BASSA SINGULAR

Una de les basses més conegudes i fotografiades de Xaló és, sens dubte, la del Xopena. Sobre ella, a l'internet podeu trobar un grapat de boniques imatges. Els seus arcs li donen un aspecte singular, que sempre captiva l'atenció dels visitants. Però, qui la va manar construir? Aquesta pregunta apareix contestada en la meua novel·la “Un esclat de llum”, publicada per Edicions del Sud.
Més informació

LES APARENCES ENGANYEN

Isabel II s’autodeclarava reina liberal, però només era una aparença. I per què? Una concepció patrimonial del poder és de tot punt incompatible amb l’ideari del liberalisme. I, per desgràcia, ella la professava. La tenia vigorosament arrelada al seu cor. Quantes coses es van dir de la reina en els mesos anteriors a la revolució! La major part eren crítiques com la que ve a continuació: ––La reina pensa que Espanya és la seua finca particular. Ha fet i ha desfet sense pres tar atenció a la voluntat del poble, i una tal conducta sempre té greus conseqüències. Si ara esclatara una revolució, no seria tan esbravada com la de 1854. La gent ha perdut la confiança en la monarquia ––va dir Jaume Giner i Servet. ––És que la reina n’ha fet de tots els colorets ––va contestar el seu nebot, Joan Giner i Martí. ––No puc contradir-te, perquè jo també crec ha sigut una volantinera. No sé com vam poder dipositar en ella tantes esperances. Aquest és un fragment de la novel·la  Un esclat de...
Més informació

UN ANTIC CEMENTERI

El porrat de Sant Doménec és sempre un esdeveniment. S’hi apleguen veïns del poble, però també molts forasters. Té una gran anomenada arreu de la comarca. No heu sentit mai dir allò de “Sant Antoni està a Benissa; Sant Joan, a Mosquera; Sant Doménec, a Xaló i Jesús Pobre, baix Montgó”? Segur que sí! Són, sens dubte, els tres porrats més importants de la Marina. El de Xaló ha millorat força d’ençà que van traslladar el cementeri de la partida de l’Ermita a la de Benibrai. Era un “camposanto” massa menut en relació al nombre d’habitants de Xaló (sobre uns tres mil). La faena de l’enterrador s’havia tornat ben dificultosa. Trobar lloc per als nous difunts era tota una aventura: si no s’hi posava una especial cura, podia produir-se l’execrable circumstància que l’acció de cavar un clot per a un cos servira també per al desenterrament d’un altre amb la carn encara intacta. I, com a remat i coronació d’incomoditats, si s’havia de soterrar algú el dia del porrat, la caixa la passaven per...
Més informació