QUAN NOMÉS HI HAVIA UNA TENDA A XALÓ...


El Doménec Montaner recordava perfectament que li havia sentit dir al seu oncle Gabriel –Gabriel Montaner i Barceló– que la regalia de la tenda va durar més que cap altra. I, per estrany que puga semblar, un ajuntament liberal fou el responsable del manteniment d’una situació totalment contrària a la seua ideologia. L’obligació d’anar a comprar a la tenda del senyor –com totes les altres del molí, el forn, la fleca, l’almàssera o la carnisseria– era una part consubstancial de l’economia de l’Antic Règim, però en l’època liberal no tenia cap justificació. Pertocava abolir-la.
Cal recordar que l’obligació del bon vassall era la d’adquirir tot allò que necessitava a la tenda del senyor; però què s’esdevenia, si es donava el supòsit que en l’establiment en qüestió, no hi havia un determinat article? Tampoc no era una situació tan infreqüent. Aleshores, què podia fer el vassall per tal d’aconseguir-lo? En aquest cas, se li permetia que anara a comprar a la tenda d’un altre senyoriu. Era l’única excepció que es tolerava. Tret d’ella, l’incompliment se sancionava amb la confiscació de la compra no permesa i la imposició d’una multa de seixanta sous. Clar, tot això passava quan el senyor o els seus representants se n’assabentaven i, certament, s’hi esforçaven a controlar-ho. Generalment, ho detectaven fent servir un instrument tan repugnant com la delació. La promovien a través de l’incentiu econòmic: d’aquells seixanta sous en què consistia la pena, el delator en rebia vint com a premi.

Aquest és un fragment de la novel·la Un esclat de llum (2017), publicada per Edicions del Sud.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

UNA BASSA SINGULAR

Una de les basses més conegudes i fotografiades de Xaló és, sens dubte, la del Xopena. Sobre ella, a l'internet podeu trobar un grapat de boniques imatges. Els seus arcs li donen un aspecte singular, que sempre captiva l'atenció dels visitants. Però, qui la va manar construir? Aquesta pregunta apareix contestada en la meua novel·la “Un esclat de llum”, publicada per Edicions del Sud.
Més informació

LES APARENCES ENGANYEN

Isabel II s’autodeclarava reina liberal, però només era una aparença. I per què? Una concepció patrimonial del poder és de tot punt incompatible amb l’ideari del liberalisme. I, per desgràcia, ella la professava. La tenia vigorosament arrelada al seu cor. Quantes coses es van dir de la reina en els mesos anteriors a la revolució! La major part eren crítiques com la que ve a continuació: ––La reina pensa que Espanya és la seua finca particular. Ha fet i ha desfet sense pres tar atenció a la voluntat del poble, i una tal conducta sempre té greus conseqüències. Si ara esclatara una revolució, no seria tan esbravada com la de 1854. La gent ha perdut la confiança en la monarquia ––va dir Jaume Giner i Servet. ––És que la reina n’ha fet de tots els colorets ––va contestar el seu nebot, Joan Giner i Martí. ––No puc contradir-te, perquè jo també crec ha sigut una volantinera. No sé com vam poder dipositar en ella tantes esperances. Aquest és un fragment de la novel·la  Un esclat de...
Més informació

UN ANTIC CEMENTERI

El porrat de Sant Doménec és sempre un esdeveniment. S’hi apleguen veïns del poble, però també molts forasters. Té una gran anomenada arreu de la comarca. No heu sentit mai dir allò de “Sant Antoni està a Benissa; Sant Joan, a Mosquera; Sant Doménec, a Xaló i Jesús Pobre, baix Montgó”? Segur que sí! Són, sens dubte, els tres porrats més importants de la Marina. El de Xaló ha millorat força d’ençà que van traslladar el cementeri de la partida de l’Ermita a la de Benibrai. Era un “camposanto” massa menut en relació al nombre d’habitants de Xaló (sobre uns tres mil). La faena de l’enterrador s’havia tornat ben dificultosa. Trobar lloc per als nous difunts era tota una aventura: si no s’hi posava una especial cura, podia produir-se l’execrable circumstància que l’acció de cavar un clot per a un cos servira també per al desenterrament d’un altre amb la carn encara intacta. I, com a remat i coronació d’incomoditats, si s’havia de soterrar algú el dia del porrat, la caixa la passaven per...
Més informació